La fi del pagament dels peatges ha estat celebrada de forma molt entusiasta pels alcaldes d'Alella, El Masnou i Teià en un acte que ha comptat amb focs d'artifici i parlaments en què s'ha glossat la feina feta per assolir aquesta reivindicació històrica. 

Compartim aquesta satisfacció, per raons òbvies: 
1. Perquè es tractava d'un peatge a bastament amortitzat que suposava un enriquiment vergonyant per part de la concessionària (i que algun dia s'hauria d'investigar, en seu judicial).
2. Perquè aquesta companyia (Acesa-Abertis-Invicat, vinculada a Caixabank) comptava amb la complicitat de les administracions catalanes i espanyoles per prorrogar el negoci durant 20 anys més a canvi del perllongament de la via fins a Palafolls (gràcies al ministre Josep Borrell) i de la introducció dels peatges tous (gràcies als governs de CiU).
3. Pel greuge territorial que suposava per als ciutadans del Maresme, sense alternatives gratuïtes reals i efectives.
4. El poder de l'empresa explotadora era tan gran que durant dècades va condicionar el model i el debat sobre la mobilitat, fins al punt que l'administració pública va estar disposada a enterrar centenars de milions d'euros en la construcció d'unes calçades laterals a l'autopista a l'entorn de l'any 2010 per no interferir en aquest lucratiu negoci. Aquell atemptat ecològic, que era alhora un disbarat econòmic gegantí, es va intentar vendre a la ciutadania amb un nom eufemístic: la Ronda Maresme. Afortunadament, l'oposició de col·lectius agrupats sota la coordinadora Xarxa Maresme, primer, i de la plataforma Preservem el Maresme, després, va denunciar i desemmascarar aquella operació. També va ser fonamental l'oposició d'alguns governs municipals, com el d'Alella, liderat per ERC-La Garnatxa.

La fi del peatge ha estat la conseqüència legal de la finalització d'un contracte entre dues parts, res més.

No ha estat, doncs, cap victòria: ni del moviment ecologista, ni de la revolta popular del No vull pagar, ni de la mobilització veïnal per aixecar les barreres, ni de les desenes de mocions a favor de la gratuïtat aprovades pels ajuntaments. La concessió de la C-32 ha mort com Franco: al llit, després de 52 anys de pagament i deixant-ho tot lligat i ben lligat. Per això caldrà estar ben a l'aguait per respondre oportunament quan l'Estat i la Generalitat formulin les seves propostes de pagament, amb l'excusa dels fons Next Generation de la Unió Europea.