Escrit CDC març de 2016: La cosa nostra
  • Logo convergents2002: l'alcalde Artés lliura a l'Arxiu Municipal documentació de la Falange d'Alella, que podrà ser consultada a partir del 2016. 2015 (any electoral): darrera vegada que l'arxiu és vist. Gener 2016: la documentació custodiada per l'Ajuntament ha desaparegut. Fins aquí els fets. La cosa.

    Se'ns pot voler vendre que tot plegat ha estat una coincidència, i que no hi hem de veure fantasmes. Ens podem escandalitzar i parlar de negligència. Però quan repassem la cosa, és a dir el fets, no hi veiem ni negligències ni res d'accidental. Hi veiem pors, comprensibles, i també hi veiem preus i peatges. I veiem favors i mercadeig. Sospitem que aquest arxiu no apareixerà mai més, i si apareix ja no serà el mateix. Era un material històric molt sensible, ho sabem, però hi havia maneres prudents de tractar-lo, respectuoses amb tothom.

    Alella és un poble fantàstic, però com quasi bé tot també té la seva cara fosca. També té un passat. Fins no fa tant Alella era un lloc lluny de Barcelona i del món, visitat només per aquells estiuejants “d'abans” que refrescaven l'ambient i el paisatge. Eren temps gairebé sense immigració. No fa tant que Alella ha estat descoberta com un magnífic lloc per a venir-hi a viure, amb la conseqüència inevitable que avui els alellencs-de-fa-pocs-anys superen de llarg en nombre els alellencs-de-tota-la-vida. Res que no passi a tants altres llocs.

    Ser alellenc de sempre s'ha de poder viure i expressar amb un orgull natural, íntim. La vinculació a la terra ja ho porta això. Ben mirat, però, sabem que ser i sentir-se d'un lloc no és cap mèrit, ni ens atorga cap dret sobre els altres. És un fet natural des d'on projectar la nostàlgia pel nostre particular paradís perdut. És el lloc de la nostra infantesa i la dels nostres avis. On hem viscut els  millors moments de la nostra vida i també els més tristos. Un lloc on s'hi han fet moltes coses bé però també algunes salvatjades. Un lloc, per cert, on els fills tampoc no són responsables de les barbaritats que hagin pogut fer els pares.

    Amb tot, sempre hi haurà un tipus de personatge local que mai no ho portarà bé això. Situat més enllà del bé i el mal es mira els “nouvinguts”, que som quasi tots, per sobre l'espatlla. És aquell personatge amb aires de patrici que pretén alliçonar mentre llepa el cul al poder, i que no es pot permetre cap taca en l'expedient. Potser sí que la vida sigui un accident, i potser ja estigui bé que sigui així. Amb els seus fantasmes inclosos.